Temps de desglaç
Escolto una veu.
No puc entendre.
Veig un rostre.
Em mira.
I allargo la mà.
Sento l’escalfor, quan per fi surts de la foscor.
Un riu glaçat ens separa.
A la llunyania un pont.
I surt el sol!
El gel es fon.
I aquella veu ara crida: Corre, amic!
Com un miratge la distància es fa curta.
I enmig del pont ens fonem en una abraçada.
Fins l’últim moment ja no ens separem.
El moment en què ella diu: adéu.
Jo dic: Fins aviat, et trobaré a faltar.
El llaç serà etern.
No ploris, amic. Mira, el gel s’ha fos.
I per sempre tindré a la retina
la imatge del nostre viatge.
Pili Canillas
